Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  serf
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

SERF (o serv), SERVA m. i f.
Persona que no és de condició lliure; sotmès als drets d'un senyor sobre la persona o els béns d'aquella; cast. siervo. Un clergue comprà un serf al qual demanà, quant lo hac comprat, què volia menjar; e lo serf li respòs que ell menjaria ço que a ell plauria, Llull Felix, pt. i, c. 6. Que nós siam senyors e ells sien serfs e catius nostres, Llull Gentil 99. En quant no volen esser servs de temprança, Llull Arbre Sc. i, 282. Vos aora e us beneex lo vostro servidor, fill de la vostra serva, Llull Cont. 53. Escolta les paraules de ta serva, Alcover Poem. Bíbl. 56. Sóc jo el més coratjós dels serfs del prebost, Foix Diari 27.
    Var. form.
ant.: servu (Alexandre bisbe seruu dels seruus de Déu, doc. a. 1254-61, ap. Miret Templers 340; Lo vostre servu, Llull Cont. 63); seru (doc. segle XIII, ap. Anuari IEC, i, 329); en la forma plural es troba usada la grafia sers, i en singular davant consonant la forma ser, per haver estat absorbida la f per les dues consonants immediates (Home qui és ser de peccat, Llull Arbre Sc. ii, 401; Els sers solien esser deliurats, Flos Sanctorum segle XV, ap. RLR, xix, 58).
    Etim.:
del llatí sĕrvu, mat. sign.