Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  menar
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

MENAR (i ant. amenar). v. tr.
I. || 1. Dirigir un animal i fer que vagi a un lloc determinat; cast. conducir. Ouelles que les men a la pastura, Llull Felix, pt. viii, c. 34. Dix al pagès que amenàs lo bou que li era romàs, Llull Blanq. 73. No creats que menassen adzembla neguna, Muntaner Cròn., c. 62. Menar la vaca al toro, o la truja a verro: conduir la femella a esser coberta pel mascle. Menar els pollets: anar la lloca acompanyada dels pollets procurant que s'alimentin. La lloca, tota ufana, | los mena per la quintana, Salvà Poes. 60. Menar xai o mè: tenir una ovella un xai que la segueix i la mama. «Tenim quatre ovelles que menen xai». Menar el conill: anar davant de les altres una cussa, encalçant un conill, de manera que és la que corre més prop d'aquest.
|| 2. Guiar, fer anar una persona envers un lloc, una situació, etc.; portar algú amb si; cast. conducir, llevar. Que'm donets ma part per los hòmens que jo y amenaré, Jaume I, Cròn. 87. Si lo cech guia o mena altre cech, abdós cahen en lo pou, Eximenis Conf. 4. Per pagar les companyes que vós amenarets, Muntaner Cròn., c. 266. La qual, com fos amenada per complir lo matrimoni, en lo camí li vench malaltia, Pere IV, Cròn. 387. Com víctima menada al sacrifici, Canigó ix. Entren ses dues nines que menen es nin petit per sa mà, Alcover Cont. 44. a) usat com a pronominal (escrit sovint emmenar-se): Emportar-se, endur-se'n; cast. llevarse. E la se'n menà al hostal com a sua, Llull Cont. 68. Trobà l'infant en Pere... e menà'l-se'n en Cathalunya, Muntaner Cròn., c. 168. Francesos lo posen pres | y el se'n menen entre llances, Picó Engl. 30.
|| 3. Dur una persona a un cert estat; cast. llevar. Aquest fa hom falsament ser amable, | volent açò qu'en ser content no'l mena, Ausiàs March, lxxxvii. Especialment: a) Induir, fer que algú faci tal o tal cosa. Veuria si aquella bèstia poria amenar al rey que fos de sa companyia, Llull Felix, pt. vii, c. 4.
|| 4. Conduir, fer que una cosa vagi per un lloc o a un lloc determinat; cast. llevar, conducir, traer. S'i és començada... una bona obra de fer venir o menar dins la dita vila algunes fonts d'aygues dolces, doc. a. 1403 (Anuari IEC, v, 539).Especialment: a) Dirigir-se un camí vers un lloc determinat; cast. llevar. Lo dret camí... mena a vertadera conexença, Genebreda Cons. 257. Menen de les jaces del Canigó als primers pobles, Massó Croq. 27.
II. || 1. Conduir, fer caminar o anar un vehicle; cast. conducir. En una nau... que'l dit Bernat fiyl menava, doc. a. 1315 (Capmany Mem. ii, 74). Açota'l roçí menant lo rotló, Proc. olives 499. Vós qui menau el gran vaixell, Colom Juven. 96.
|| 2. Fer rodar; donar moviment a un instrument giratori; cast. voltear, rodar. Psion desemparà la roda que solia menar, Metge Somni iii. Un cabferro larch per manar ast, doc. a. 1436 (Miret Templers 571).Menar la roda (els corders, els filadors de cànem). Menar la sénia, el molí, etc.: fer funcionar aquests aparells donant voltes. Lo molí mena | qui's diu de sanch, Spill 8516. Menar la corda: fer voltar la corda en el joc de juli (Camp de Tarr., Gandesa, Tortosa).
|| 2. Portar, dirigir un assumpte, un negoci, una empresa, una cerimònia, etc.; fer que es realitzi o es desenrotlli de tal o tal manera; cast. llevar, conducir. Menar la casa, l'heretat, etc.: dirigir-la. Mon fill Ramon ja menarà ma herència, Canigó ix. L'avi... menava la casa ajudat de la seva dona y d'un germà solter, Genís Julita 36. Menar una administració, els llibres de comptes, etc.: tenir-ne cura. Que los procuradors o pabordres de la dita confraria sien tenguts de menar e ajustar los béns de la dita confraria, doc. a. 1409 (Col. Bof. xli). Menar les terres: dirigir-ne el conreu. Menar el dol: presidir-lo. Derrera el mort hi va el qui mena el dol, Scriptorium, octubre 1925. Menar el rosari: dir les avemaries davant. Seguíam lo devot rosari que els pares menaven, Genís Quadros 160. Menar la dansa: dirigir-la. Si ab joglars has menades dances, Eximenis Conf. 24. Menar la guerra, menar brega, etc.: sostenir guerra, baralla, etc. Menàs la guerra molt madurament, Muntaner Cròn., c. 14. Per ço com menava guerra injusta, Pere IV, Cròn. 337. Menar plet, causa, qüestió, etc.: sostenir plet, discussió, etc. Vaig a una vila on men plet contra mon frare, Lull Blanq., c. 46. La qüestió que ací 's mena sobre el fet del scisma, Metge Somni ii. Per lo meu coll menen debats los cauallers, Coll. dames 103. Menar brogit: fer soroll. Los apòstols despertaren-se al brogit que los juheus menaven, Pere Pasqual, Obres, i, 116. Menar el fet avant, o a execució, o a fi, o a acabament: portar una cosa fins al seu acabament o realització. Menar lo fet avant, Desclot Cròn., c. 2. Manam que ell fos menat a execució, Pere IV, Cròn. 182. No tant solament poria amenar la cosa a acabament, Mascó Regl. am. 4. Que hage amenada la sua causa a gloriosa fi, Curial, proemi. Menar conversa: sostenir-la. Menar el compàs: portar el compàs d'un cant o música. Menar dol: (ant.) fer demostracions de dolor. Atrobaren lo hoste qui ploraua molt fortment e menaua gran dol, Llull Felix, pt. vii, c. 33. Menar solaç: (ant.) solaçar-se. En aquesta manera menàvem nostre solaç, Pere IV, Cròn. 153. Menar vida (bona, dolenta, feliç, etc.): viure (de tal o tal manera). Haueu vist la reprouada | qual vida mena?, Coll. dames 921. Menaren mellor vida que sons frares, Massó Croq. 30. A menar vida de pirata, Carner Bonh. 101.
|| 3. Sentir envers algú (tal o tal cosa); cast. llevar, tener. Menar por: tenir por de qualcú. Menar respecte, menar enveja: tenir respecte, enveja, etc., a tal o tal persona. «Jo no menava respecte | a mon pare, bona amor, | i ara tenc d'estar subjecte | a una pell de tambor» (cançó pop. Mall.). No menava por a Meco, Aurora 256. No men enveja a ningú, Roq. 44. Ets altres criats al punt se'n posaren gelosos, y enveja ferm que li menaven, Alcover Rond. x, 110. Menar pressa: tenir-ne, frissar.
III. || 1. Remenar, moure d'un costat a l'altre; cast. menear, mover. En axí com lo vent qui mena les fulles del arbre a qual part se vol, Llull Cont. 90, 11. E començà a menar lo cap, Muntaner Cròn., c. 19. Es gatolí qu'encara que volent dir «sí» mene la cua, Somni J. Joan 2808. Ab un bastó mena hom la moneda, doc. a. 1417 (BDC, xxiv, 113). Pendràs la mel... e metràs-la al foc ab patit foc, e menar l'as bé, Confits 119. Menar la llengua: xerrar molt. Ous menats: ous cuits i remenats mentres es couen, perquè es mesclin bé amb la tomàtiga o altres ingredients. No es mou ni es mena: es diu d'una cosa o persona completament immòbil, que no fa cap moviment. Que'l cors del home qui torna tot en legea e en pudor e no's mou ni's mena, enans està en semblansa de cosa despoderada e corrompuda, Llull Cont. 103, 20.
|| 2. Manejar, fer anar o moure una cosa; cast. manejar. «Aquests menen els diners a palades». Los almugàvers... axí menaven los florins com hom menaria los diners menuts, Muntaner Cròn., c. 65.
|| 3. refl. Manejar-se, regir-se en l'actuació pròpia. Bé et lealment se men en son offici, Cost. Tort. 31.
    Loc.
—a) Menar-la: estar embriac o pres de malaltia. «Ja la mena!»—b) Menar algú a la sota: comportar-se amb ell de mala manera, molestar-lo (Mall.).—c) Saber poc de menar gats a beure: tenir poca traça (Empordà).—d) Fer menar es ca a beure, a algú: fer-li fer una feina baixa (Mall.).—e) Menar es ca magre: anar prim, mancat d'aliment o de recursos (Mall.).—f) Menar algú a barrades o a cops, etc.: maltractar-lo contínuament.—g) Menar algú de prop: tenir-ne cura rigorosa, vigilar-lo, no fiar-se'n.—h) Menar es molí alt: menjar de pressa (Mall.).—i) Menar algú per noves: entretenir amb conversa. L'escrit deya que retengués l'enfant e'l menàs per noves tant que migdia fos passat, Fill Senescal 123.
    Refr.
—a) «Qui amb dones va i ases mena, tot l'any va en pena».—b) «Qui mena un carro, mena un lladre».
    Fon.:
məná (or., bal.); mená (occ.); menáɾ (val.).
    Etim.:
del llatí mĭnare, ‘amenaçar’, ‘conduir un ramat’.