Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  gitar
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

GITAR v. tr.
|| 1. Llançar; deixar anar amb fort impuls (Ross., Lluçanès, Pobla de S., Cast.); cast. arrojar, lanzar, echar. Les gents gitauen los rams per les carreres, Llull Felix, pt. v, c. 3. Cridaren «a mort! a mort!», e gitaren pedres e cayrells, Desclot Cròn., c. 134. Pres un parell de guants... e va'ls gitar en presència de tuyt, Muntaner Cròn., c. 72. Per gran diuisió fo gitat Josep dins la cisterna, Turmeda Diuis. 32. Tots jóvens... qui volran saltar, córrer, barra ne lança gitar, ne fer altres tempraments, doc. a. 1394 (arx. mun. d'Igualada). Poran venir altres vents que'ns gitaran en altres parts, Pere IV, Cròn. 132. a) refl. Dirigir-se amb ímpetu, deixar-se anar contra algú o alguna cosa. Volent aquell robar, se gità sobre lo dit Berenguer... e posant-li lo punyal a la gorge..., doc. a. 1391 (Ardits, i, 11).—b) Gitar a bon cap: (ant.) dur a bon terme. Les coses que havem començades havem gitades, la mercè de Déu, a bon cap, Jaume I, Cròn. 167.
|| 2. Deixar anar una cosa pel seu propi impuls, pes o moviment; cast. echar. Que nuyl hom no gitàs a péxer ni bèsties ni moltons, Jaume I, Cròn. 156. L'aygua que y gitarets, gitats-le-y a poc a poc, Flos medic. 165. E gitau-li per les ventanes del nas dos o tres gotes per cada ventana, Anim. caçar 45. L'aygua que n'exirà get-ne hom en l'uyl, Alcoatí 24. Y gità de aquella aygua en un bací, Isop Faules 4. Especialment: a) Tirar a la mar una part de la càrrega d'un vaixell per defensar-se d'un temporal, embarrancament, perill d'agressió, etc. De vagades per carech o per temporal de temps an a gitar roba, Conex. spic. 92. (Vegeu els textos del Llibre del Consolat referents a l'acte de gitar càrrega, en l'article git, || 2).—b) Llançar, tirar una cosa que no s'ha d'aprofitar (Molló). «Hem gitat l'aigua al carrer».
|| 3. ant. Deixar anar de si, llançar fora; cast. soltar, echar. Los arbres... giten fulles e rams, e puxes fan les flors, Llull Cont. 107, 2. Què plores ni per què gites làgremes?, Genebreda Cons. 35. Ell gità un gran suspir, Metge Somni ii. La primera farina que gite lo molí sia posada a de part. Macer Erbes.
|| 4. Fer sortir o anar-se'n d'un lloc; cast. echar, expulsar. Que om lo iet de la terra, doc. a. 1244 (Pujol Docs. 20). Yo, Senyor, he estat en Ualència bé dos anys o pus, quan uós me gitàs de la terra, Jaume I, Cròn. 128. Gran injúria seria feta a Déu qui'l gitàs de la cambra en la qual vol estar, Llull Blanq. 5. Tu m'enganist e'm decebist e de paradís me getist, Pere Pasqual Obres, i, 145. Havia en cor de passar en la terra de Spanya... e que gitàs tots los crestians de Spanya, Desclot Cròn., c. 5. No sia gitat de la present confraria per inòpia ne per altra raó, doc. a. 1381 (Col. Bof. xl, 221). Ell te gitarà a ta honor de la presó, Metge Somni i. a) fig., en sentit immaterial: cast. sacar. La tristícia de son cor gitar no podia, Llull Gentil 5. La antiga error defora sia gitada, Turmeda Diuis. 35. Aquella regina del cel, tot vil pensament e tota desonesta voluntat de aquells qui la miravan gitava súbitament, Corbatxo 47.
|| 5. Llançar per la boca; vomitar (Empordà, Garrotxa, Penedès, Bal.); cast. arrojar, vomitar. Donaren-li, obrin-li la boca per força, cinch cullerades d'aygua..., e féu-li gitar mantinent totes les dites metzines, doc. a. 1378 (Rubió Docs. cult. ii, 196). Tot quant beuen gitaran defora per vòmit, Canals Prov. 104. Abraçava una palanganeta on feia inútilment mortals esforços per gitar, Oller Hist. 157. «Això fa ganes de gitar». Gitar el fetge o la fel: vomitar irreprimiblement. Fer gitar fel: irritar molt, encendre d'ira (men.). Gitar ceba marina: parlar amb gran irritació (eiv.).
|| 6. Abaixar, ajaure; posar en posició horitzontal o gairebé horitzontal; cast. echar. Els rams dels aybres qui's geten sobre la pocessió de son vesí, doc. a. 1292 (RLR, iv, 514).Gitar per terra: enderrocar. La ciutat de Tarragona fo gitada per terra, Boades Feyts 38. Gitar-se als peus d'algú: abaixar-se davant ell de genollons. Si't gites als meus peds e m'adores, Hom. Org. 6. Cant ayssò serà complit totz los frares se geten en terra e preguen per el, doc. a. 1202 (Miret Templers 547). Vengren-se'n devant lo senyor rey e gitaren-se devant los seus peus plorant e besant la terra, Muntaner Cròn., c. 54. Especialment: a) Ajeure, posar horitzontalment, sobretot en el llit (Ribagorça, Pallars, Fraga, Urgell, Calasseit, Ribera d'Ebre i tot el País Valencià); cast. acostar. Quan fom gitats nós e tots aquels qui jahien denant nós, uench un porter, Jaume I, Cròn. 31. Quant se gitaran al lit, vos prometran una cosa, Metge Somni iv. Quan David se devia gitar..., e quan lo gitaven en aquell llit real, veus que ell plorava, Sermons SVF, i, 168. Com se gitava, | primer cercava | lo coxinal, Spill 2357. Y preniu per document | que quant vos giteu, se gite, Cons. casat 45. Es va gitar tard, després de la coetada, Salvador FB 40. Gitar-se amb una dona (Val.) o gitar-se carnalment (ant.): copular. Demanaren-li de qui era prenys? Ella dix que no's sabia, mas que jamés no s'era gitat null hom ab ella, Eximplis, i, 323. La mala fembra... pregant al dit clergue que's gitàs ab ella carnalment e lo dit clergue no u volch fer, ibid. ii, 23.—b) Ajaure o inclinar molt el sembrat (Ribera d'Ebre, Cast., Val.); cast. encamar.c) Tapar el foc amb cendra perquè no s'extingeixi (val.).
    Refr.
—a) «Cobra fama, i gita't a dormir» (Alcoi).—b) «Qui amb criatures se gita, pixat se lleva» (Tortosa). «Qui amb xiquets se gita, cagat s'alça» (Val.).—c) «Qui no té altre, amb sa mare es gita»: vol dir que la necessitat obliga a fer coses anormals (Cast.).—d) «Vi agre i pa d'ordi, gita't, Jordi!»: significa que el treballador mal pagat, naturalment treballa poc i de mala gana (Llíria).
    Fon.:
ʒitá (pir-or., or., bal.); ʧitáɾ (val. apitxat); ʤitáɾ (val. no apitxat); ʤitá (occ.).
    Var. form.:
getar (La mercè que'ns hauia feyta de getar-nos d'aquela pena, Jaume I, Cròn. 478); agitar (Lo diumenge a nuyt, com tot hom fo agitat al palau, Muntaner Cròn., c. 5).
    Etim.:
del llatí vulgar *jectare, var. de jactare, ‘llançar’.