Diccionari Català-Valencià-Balear
Cerca inici
endarrere  endavantcerca
Introducció al Diccionari  Bibliografia  Explicació de les Abreviatures 
veure  cridar
DIEC2  DDLC  CTILC  Sinònims  CIT

CRIDAR v.
I. intr. Fer crit o crits.
|| 1. Produir sons o paraules en veu alta; cast. gritar. Volch cridar lo poble e blasmar los hòmens, Llull Felix, pt. viii, c. 22. Encara que cridassen no'ls podien hoir, Tirant, c. 85. Estenen-se totes cridant com adips, Proc. Olives 2047. Fraret, no crideu tan fort, | que tendreu escanyadura, Penya Poes. Cridar grans crits: fer crits molt forts. Helizabeth fon forçada de cridar un gran crit, Villena Vita Chr., c. 61. Inclinant lo cap sobre lo muscle de la abadessa, caygué; la qual cridà grans crits, Curial, i, 30.
|| 2. Produir llur veu els animals; cast. gritar. Lo leó ha paraula e veu que fa estremir de pahor tots nosaltres com crida, Llull Felix, pt. vii, c. 1. El pavo reial crida, Verdaguer Folkl. 29.
|| 3. per ext., Produir soroll fort una cosa. La malaltia que fa brugir e cridar los budells de cauall, Dieç Menesc. ii, 30.
II. tr. Dir en veu molt alta; cast. gritar. a) En l'estil directe, posposant al verb cridar allò que es diu en veu alta. Nós manam... que nuyl hom no cridàs ‘ayoç’, Jaume I, Cròn., 59. E al uenir del uent cridà'l còmit: ‘Cala, cala’, ibid. 57. E tuyt començarem a cridar: ‘Firam! firam, tots seran nostres!’, Muntaner Cròn., c. 19. Lo senyor rey manà que tot hom cridàs: ‘senct Jordi e Aragó!’, Muntaner Cròn., c. 55. E bé podeu tostemps cridar: ‘via fora!’, Viudes donz. 272. I a les terres que foren germanes crida: ‘Adéu!’, Atlàntida i. Ja treuràs es cap cridant: ‘Ja som aquí!’, Roq. 12. Cridar ajuda, cridar adjutori, cridar socors: fer crits dient: ‘ajuda!’, ‘adjutori!’, ‘socors!’, etc. Coneixent a ells començà a grans veus cridar socors, Faules Isòp. 4. Cridar fam: demanar almoina dient: ‘fam!’Raynerius... lo patrimoni de Jesuchrist dava a alcavots e a putanes, cridant fam los pobres a la sua porta, Eximenis Angels 62 vo (ap. Aguiló Dicc.). Cridar fam: es diu dels animals que tener gana i criden i es remouen contínuament (Llofriu). Cridar Déu i ajuda, o cridar quart i ajuda: demanar auxili amb una gran insistència. Va cridar quart y ajuda y va haver de venir el cabo, L'Avenç, 1890, 271 (ap. Aguiló Dicc.)—b) En l'estil directe, anteposant al verb cridar allò que es diu en veu alta. Ay de mi, cridà ella, Alegre Transf. 64. Són ells! crida n'Oms, Picó Engl. 26. ‘Què feim?’ cridaren a la una es dos granots pagesos, Ignor. 2.—c) En l'estil indirecte, amb la conjunció que posposada al verb cridar. Dient e cridant que gran destret e fretura hauien, Codi Çagarriga 222. Tota la companyia de Athenes cridà a una veu que lo consell de Temístocles no s'exeguís, Scachs 46. Com sa muller lo seguís plorant e cridant que sens rahó moria, Scachs 10. Sempre crida que ja és hora, Penya Poes. 186.
III. tr.
|| 1. Anunciar públicament i en veu alta un esdeveniment, un manament, una mercaderia, etc.; cast. pregonar. Veem que'ls taverners com volen vendre lur vi, que primerament lo fan cridar per tal que hom sàpia en qual loguar se ven ni a quant se ven, Llull Cont. 122, 19. E deuen esser forçats los venedors, pus auran cridada o oberta la farina, a vendre a aquel preu al qual la auran cridada o vberta, Cost. Tort. IX, xxiv, 6. Notifich e crit la mort del confrare, doc. a. 1381 (Col. Bof. xl, 247). Aquest dia fou per part de la magestat del Senyor Rey cridada treva ab genovesos duradora a beniplàcit, Ardits, iii, 1 (a. 1479). E si lo contrari per vosaltres era fet... eus farem encontinent cridar per bares e traydós, doc. a. 1451 (Hist. Sóller, i, 460).Cridar qualcú mort o viu: anunciar que es donarà premi a qui l'agafi o el presenti, amb facultat de matar-lo si resisteix. Qualsevols adelats y bandetjats, encara que sian cridats morts o vius, qui voldran anar per soldats en esta lleva, los guia y asegura, doc. a. 1638 (Hist. Sóller, i, 566).
|| 2. Proclamar, designar. «Mon pare en son testament me crida hereu de la vinya» (Urgell, ap. Aguiló Dicc.). Les vèrgens vos cridaren verge sens par, Trobes V. Maria [145].
|| 3. Donar nom, anomenar; cast. llamar. Y ab sos setant' anys, amors vol servir | ab dona que avi o pare lo crida, Proc. Olives 492. Y merex ser-ne cridada la més bonica del món, Milà Rom. 360.
IV. || 1. Pronunciar el nom de qualcú per fer-lo venir; cast. llamar. a) ant., intr. Evast e Aloma cridaren a Blanquerna, Llull Blanq., c. 5. Magalona cridà molt dolzament a Pierres, Comalada Pierres Prov. 14.—b) tr. Dixemli... que sempre'l cridaríem, e el que fos a vista de nós, que'l poguéssem haver quan lo faríem demandar, Jaume I, Cròn. 447. No hauran elles pahor... quant són cridades o esperades per lurs amadors, Metge Somni iii. Ells cridaren los falcons, he ells vengueren tantost al loure, Flos medic. 135. Com si el cridassen nimfes d'escumes al seu llit, Atlàntida ii. Deus haver mudat de nom, que no't giris quan te cridan?, Pons Auca 217.
|| 2. tr. Indicar a qualcú amb la veu o amb altre senyal perquè s'acosti; cast. llamar. El cavall qui fermat an el tronc d'un pi eguinava per cridar el seu senyor, Rosselló Many. 98. Especialment: a) Demanar a qualcú que vingui o s'acosti per a un objecte determinat. «El malalt no està bé; haurem de cridar el metge». «El rei ha cridat el president del Congrés perquè formi Govern».—b) Despertar qualcú perquè s'aixequi. Que dormís descansat, que ell ja se cuydaria de cridar-me d'hora, Roq. 34. Que em cridés a les cinc. A les cinc, oidà!, Ruyra Parada 15.—c) Convocar, fer a un conjunt de gent la indicació oportuna perquè vagi a un punt de reunió. Lo rey de França féu cridar les hosts sobre Muntpesller, Muntaner Cròn., c. 39. D'aquí avant no's crit ne s'ajust n'es puxe cridar ne ajustar consell general, doc. a. 1393 (Col. Bof. viii, 422). A la presència seva David crida els ministres de la ciutat, Alcover Poem. Bíbl. 72. Cridar a capítol: fer venir davant persona d'autoritat per demanar compte de la conducta del cridat.—d) Invocar, demanar l'auxili d'algú. És-te vijares si he gran rahó de tristor e de cridar a Déu?, Genebreda Cons. 46. Vostra mercè quant serà cridada per aquells qui són en peccat, Villena Vita Chr., c. 47. Al Batle real que stava cridant lo nom del Rey, li feren... amenaça de matar-lo, doc. a. 1648 (Hist. Sóller, i, 558).—e) Cridar ses milanes: sonar malament el fabiol el pastor que comença a aprendre'n (Mall.).
|| 3. Atreure, fer que vingui una cosa; cast. llamar, atraer. Axí com un error crida a altre, Lacavalleria Gazoph. Ensems que ronc me crida l'abisme, Atlàntida iv. Cridar l'atenció: fer posar atenció a una cosa. Després de cridar-li l'atenció amb una sacsejada de braç, Pons Com an., 182. Cridar-se simpatia: atreure's la simpatia. Cridar-se odis: atreure's els odis. La terra el crida: es diu d'una persona decrèpita, que fa cara de morir aviat. Ell conegué que no podia durar gaire.—«La terra 'm crida», deia a les veïnes, Víct. Cat., Ombr. 97.
|| 4. Demanar una cosa, voler-la per acompanyament, anar-hi bé (es diu especialment de coses de menjar). «L'alioli crida pa; el préssec crida vi» (Aguiló Dicc.).
    Loc.
—a) Cridar el Cristo: renyar fort, a crits (Empordà, Costa de Llevant).—b) No cridis massa!: es diu a aquell qui insinua una cosa com a possible, per indicar-li que no sols és possible, sinó que és un fet. «Gastant d'aquesta manera, aquesta família se n'anirà per terra.—No cridis massa!» (és a dir, ja està anant-se'n per terra) (Pineda).—c) Ja pots cridar ous a vendre!: es diu a aquell qui crida inútilment perquè ningú li fa cas.
    Refr.
—a) «Qui no crida, no és valent» (Tortosa).—b) «Qui més crida, aquell guanya»: vol dir que en el plets el qui no té raó sol cridar més que l'altre, per veure si s'imposa per la por.—c) «Mentres criden, no s'escanyen»: es diu de les criatures quan ploren (Manresa).—d) «Crida vi, i ven vinagre»: es diu dels qui prediquen una cosa i practiquen l'altra ben diferent.—e) «Allà on no te criden, no hi vaigues» (Tortosa); «Si on no et criden vas, gemint tornaràs» (València).—f) «A la taula i al llit, al primer crit; i per a treballar, deixa cridar» (Vinaròs).—g) «El vi crida la son».—h) «L'una son crida l'altra» (Urgell, Segarra).
    Fon.:
kɾiðá (pir-or., or., occ., Maestr., bal., alg.); kɾiðáɾ (val.).
    Etim.:
del llatí vg. *crītāre, mat. sign. I, II, IV. La base llatina *critare és segura per l'existència de les formes romàniques it. gridare, esp. gritar, fr. crier, cat. cridar, etc. L'origen de la forma llatina no és segur. Ha estat bastant admès l'origen quiritare, ‘convocar els ciutadans’(quirites), però no sembla gaire concloent, i potser cal atribuir l'origen de *critare al germànic *kritan, com proposa Grammont (RLR, xliv, 138).